L’estrès es pot definir com la reacció de l’organisme als efectes estressants que són capaços d’alterar l’equilibri fisiològic del cos (homeòstasi). La noció biològica d’estrès va ser ideada per e metge canadenc Hans Selye (1984) que va utilitzar el terme “stress” per a desgranar el resultat o l’efecte produït pels agents estressants en actuar sobre el cos.
Una altra idea expressada per Selye és la de la “síndrome general d’adaptació”,que pot definir-se com una resposta inespecífica de l’organisme a l’estrès (Traber, 1977). Se sosté que aquesta resposta consta de tres etapes:
Fase d’alarma
En aquesta primera fase d’alarma (de lluita o fugida), l’organisme reconeix l’agent estressant i respon produint les hormones necessàries per a neutralitzar-lo. Aquestes hormones són el cortisol i les catecolominas.
El cortisol (hidrocortisonas) és una hormona corticosuprarrenal íntimament relacionada amb la cortisona, i regula el metabolisme dels greixos, a carbohidrats, sodi, potassi i proteinas. Les concentracions de cortisol en la saliva i orina s’utilitzen com a indicadors de l’estrès.Les catecolominas (norepinefrina,epinefrina, dopamina) són les principals substàncies que es produeixen en relació a l’estrès. Les dues primeres tenen una influència important sobre el sistema nerviós i cardiovascular, el metabolisme basal, la temperatura i la musculatura llisa.
Possiblement el CTS té una resposta tan positiva en els pacients tractats de la zona superior de l’esquena, gairebé tot ells pateixen un alt grau d’estrès, amb el fred s’activa la norepinefrina i l’epinefrina, hormones que lluiten contra l’estrès i la inflamació.Els nivells urinaris de les catecolominas també s’usen com a índex d’estrès.
Fase de resistència
Durant la fase de resistència o adaptació. Durant ella, l’organisme tracta de restablir el seu equilibri fisiològic i de neutralitzar els efectes perjudicials de l’agent estressant. Quan la influència d’aquest agent és breu o poc intensa, els símptomes aguts de l’estrès disminueixen o desapareixen, però si l’estrès té conseqüències intenses i prolongades, s’afebleix la capacitat de l’organisme per a adaptar-se.
Fase d’esgotament
En la tercera fase l’organisme està esgotat i no pot respondre a l’estrès. Aquesta feblesa li torna susceptible a l’atac d’afeccions com ara els trastorns emocionals, alteracions cardiovasculars, problemes renals i unes certes classes d’asma.Una intensa resposta bioquímica a l’estrès és l’elevada resposta al cortisol i catecolaminas. En un estudi realitzat es van mesurar les concertacions d’aquestes hormones abans i després d’aplicar massatges. Les concentracions de cortisol van descendir sempre després del massatge mentre que les catecolominas van romandre estable.
