La fisioteràpia ajuda als ciclistes, professionals i amateurs, a evitar problemes, assistint en els entrenaments previs i en la recuperació posterior, i tractant les lesions quan apareixen.
Practicar ciclisme, muntar amb bici -ja sigui estàtica o amb rodes-, és recomanable, de manera moderada, per a gairebé totes les persones, amb l’excepció dels qui sofreixin unes certes patologies del sòl pelvià, neurològiques o que provoquin falta d’equilibri.
La pràctica del ciclisme millora el to muscular, retarda l’aparició de l’artrosi, disminueix la pressió arterial, augmenta la capacitat pulmonar, la grandària del cor i la seva potència.
A més, ajuda a equilibrar el pes dels qui munten amb bici, per la qual cosa les probabilitats de desenvolupar malalties cardiovasculars i metabòliques, com la diabetis tipus 2 o la síndrome metabòlica, són molt menors. També disminueix la possibilitat de sofrir dolors en la columna o ajuda a millorar-los, igual que en les articulacions, ja que no hi ha impacte, sent això molt important en el maneig de les lesions i dolors dels membres inferiors.
Però el ciclisme, com tots els esports, requereix d’algunes precaucions per a evitar l’aparició de lesions musculars.
La millor mesura preventiva és realitzar un estudi biomecánico previ, que determini quina és la posició més eficient i ergonòmica de cada persona en muntar amb bicicleta, la qual cosa s’aconsegueix adaptant el selló i el manillar.
A més, l’estudi biomecánico ajuda a optimitzar el rendiment del ciclista: millora la funció muscular, amb l’objectiu de produir més potència i reduir la despesa energètica. Això permetrà major rendiment, i alhora minimitzarà les possibilitats de sofrir lesions per sobreuso, mala tècnica o excés de pressió.
La pràctica del ciclisme requereix el millor ancoratge a la bicicleta i una posició eficient del cos.
1.- El primer que cal fer és identificar la talla adequada de bicicleta, ja que n’hi ha de diverses grandàries. A la botiga assessoraran sobre la que millor s’ajusta a l’alçada de cada persona.
2.- També cal triar entre la varietat de tipus de bicicletes: carretera, bicicleta de muntanya, triatló o ciclocròs, de passeig… Cadascuna està pensada per a un ús completament distint.
3.- Una vegada comprada, regular de manera correcta l’altura del selló, perquè no estigui massa alt ni la cama quedi excessivament doblegada. L’ideal és que la cama quedi gairebé estirada en secundar-se en la posició més baixa del pedal.
Col·locar bé el selló afavoreix un bon ancoratge i una postura eficaç, ajudant a evitar una posició forçada. Si no, al cap d’uns quilòmetres poden aparèixer molèsties.
El selló massa alt pot produir dolor en la cara externa del genoll. per contra, si està massa baix pot provocar dolor en la zona de la ròtula o del tendó rotuliano.
4.- També és important l’altura del manillar (el que en ciclisme es denomina potència).
Per a persones que s’inicien en el ciclisme, es recomana portar una cadència de pedaleig elevada (les pedalades que es donen per minut). La referència està en 90 pedalades per minut i, encara que és una dada genèrica, ajuda a saber si estem pedalant massa lent, la qual cosa pot provocar molèsties en el genoll.
Aquestes mesures, juntament amb un entrenament progressiu, minimitza qualsevol factor de risc, problema o lesió.
5.- Moltes dismetrías de membres inferiors no cursen amb patologia en el ciclisme. En pocs casos és necessari abordar-les per a una correcta postura i mecànica en pedalar.
6.- Alhora, una posició incorrecta de la cala pot causar sobrecàrrega en la musculatura i tendons, així com dolors en la columna lumbar. Per exemple, pedalar tirant dels pedals cap amunt genera dolor en el maluc i pot ser que en la columna lumbar també; o una cala massa avançada pot provocar una sobrecàrrega dels bessons o del tendó d’Aquil·les.
7.- En aquest sentit, qui comenci a muntar en bicicletes amb calapiés (habituals en els models de carretera), ha de tenir un especial cuidat perquè la falta de pràctica pot provocar caigudes en detenir la bici.
8.- Una vegada adaptada la bicicleta, també cal fer treball muscular i abdominal fora del seient.
Per a la pràctica del ciclisme és necessari un condicionament físic bàsic, sobretot, en persones sedentàries. Exercicis d’enfortiment dels membres inferiors (tipus esquat o elevació de talons); i exercicis abdominals o del “core” (com a planxes i similars), ajudessin a minimitzar les lesions i a gaudir més de la bici.
9.- Altres recomanacions: qui vulgui pujar-se a una bicicleta i no ho faci habitualment, hauria de sotmetre’s a una revisió mèdica a partir dels 50 anys o en persones sedentàries, amb patologies cardíaques, vasculars o metabòliques.
Per descomptat, imprescindible sortir sempre amb casc, ja siguin recorreguts per carretera o muntanya, i molt recomanable portar un equipament adequat (roba i sabatilles).
10.- I durant l’estiu, com en qualsevol activitat física, extremar la hidratació.
